Els dijous a la tarda rebíem les visites dels pares i familiars, i si no en teníem, els salesians ens portaven a passejar pels voltants de Mataró. Els diumenges anàvem a missa dues vegades, al llevar-nos i a mig matí; a les tardes visites, passeig o cine mut, animat per un dels salesians que tocava el piano al ritme de la pel·lícula.
A la tardor, els pares es van canviar de pis i van anar a viure al carrer de Girona, 62, perquè era un pis més gran i més modern, ja que com érem més a la família no hi cabíem: els pares, sis germans i dues minyones o serventes, com ara els hi diem, total deu persones. Una bona colla.
Els mesos anaven passant i d’aquesta manera vam arribar a les festes de Nadal. El dia 23, els pares salesians ens portaren amb tren fins a Barcelona, on a l’estació ens estaven esperant els nostres pares. A l’arribar a la casa nova, el pis em va semblar més bonic que el que teníem al carrer d’Aragó; era més modern i les habitacions més grans i més ben ventilades.
A casa ens vam reunir tots els germans després de tres mesos de separació. La felicitat era molt gran i aleshores em vaig adonar de quant havia crescut la petitona de casa: ja tenia quatre mesos i era molta eixerida i riallera.
Ja som a Nadal, dia gran i de festa. Però...va córrer la notícia que el President de la Generalitat, en Francesc Macià, acabava de morir. En Maciá, com que per aquella època era ja considerat un home vell, doncs, ja tenia setanta anys, li deien l”Avi”.
I les festes i l’estada amb els pares i els germans s’acaben. El 27 al matí, el pare ens va acompanyar, als tres germans grans, una altra vegada al tren per tornar al col·legi i els professors ja ens estaven esperant al tren. La vida continuava, doncs, de nou el seu curs normal de cada dia. Cap d’any a Mataró amb els companys i... una mica de torró.
Diada de Reis. Ja ens havien dit els pares que vindrien a veure’ns amb els tres germans petits que eren a Barcelona. Tots vam portar-nos una alegria de tornar a estar junts, però jo, més que ningú, doncs, els pares em portaren unes botes de futbol i a més una pilota reglamentària. Per a mi va ser un bon regal per agradar-me molt aquest joc. A l’equip del meu curs, el tercer de batxillerat, jo jugava del que aleshores es deia “mig centre”.
Durant el curs, jo em vaig fer molt amic de Dom Amadeu, doncs, la seva pedagogia i psicologia li van fer veure que jo era un noi molt susceptible i impressionable i com que la història i la geografia, que eren les seves matèries, no m’entraven per falta de memòria, m’era molt difícil aprendre res; ell em va cridar un dia al sortir de classe i em va dir que no em preguntaria res durant tot el curs durant la classe, a condició de què a les estones dels petits esbarjos, parlaríem ell i jo d’aquestes assignatures, a la qual proposició li digué que estava molt content de fer-ho així.
També vaig tenir molt bona amistat amb Dom Faustino, que era el professor de matemàtiques (aritmètica, geometria, àlgebra i trigonometria), que a mi m’agradaven molt i sempre era el primer o el segon –ens ho fèiem amb en Bernis) ja que com són matèries de fer pensar i no pas de memòria, eren les meves predilectes.
I ara comença una història real. Una vegada. Dom Faustino va començar a preguntar la lliçó a alguns alumnes; era la classe que havia explicat el dia anterior, i després de preguntar a cinc o sis nois i no havent contestat ningú bé, ell tornà a explicar de nou aquella lliçó i va haver un moment en què, nerviós com estava, no li sortia la paraula exacta i no va saber el què havia de dir, i jo, amb tota la innocència del món, vaig continuar l’explicació i, aleshores, es va tombar i va dir: “Qui ha dit això?” Jo vaig aixecar la mà i ell em digué: “Ves-te’n al pati fins al descans “. Un cop acabada la classe i a l’arribar ell al pati em buscà i em digué: “Des d’ara seràs l’encarregat de la classe quan jo hagi de sortir; ja continuaràs l’explicació tu”. Va saber valorar-me. I vaig estar molt content d’aquesta confiança que dipositava en mi.
En aquestes arribaren els exàmens i ens van portar a la Universitat, ja que, aleshores, els estudis oficials s’havien d’aprovar en aquest centre. El dia de l’examen d’història d’Espanya, veié que a la taula dels catedràtics hi havia el President, el Secretari i ...Dom Amadeu! Ell era allí per ser, també, catedràtic, i en cridar-me el President per examinar-me, vaig veure que Dom Amadeu s’apropava al President i li deia quelcom a cau d’orella. El President em mirà fixament i en veure que a la solapa de l’americana del meu vestit portava una insígnia del Barça, em preguntà: “Què és aquesta insígnia que porta vostè a la solapa?”. A la qual cosa li vaig contestar que era la de l’equip de futbol del Barça. I va començar a fer-me preguntes sobre el Barça i poc a poc es va anar ficant en la història del Barça i en conseqüència va derivar cap a la història d’Espanya; per exemple: “I quan el Barcelona va guanyar l’última vegada la Lliga, va passar alguna cosa especial a Espanya?” I així successivament. Resultat: un NOTABLE va ser la meva nota en història d’Espanya! Gràcies, Dom Amadeu.
Jo cada vegada creixia una mica i sabia més coses. Al Notable d’història s’hi van afegir altres aprovats i notables i un “Sobresaliente” en matemàtiques. El 22 de juny del 1934 vam acabar el primer any de la nostra estada a Mataró. Durant el curs, alguns dies feia d’escolà a missa, jugava molt a futbol i estudiava el suficient. Els salesians ens acompanyaren en tren fins a Barcelona, on ens esperaven els pares. Sempre era un tren especial per a nosaltres sols, doncs, al col·legi érem uns 300 alumnes.
Aquell estiu vam anar convidats en Jordi i jo a passar uns dies a Corbera de Llobregat, a casa dels germans Bayot, que eren uns parents llunyans de la mare i a més companys de col·legi a Mataró; ens passàrem uns quinze dies i recordo algunes entremaliadures a l’assaltar una fàbrica abandonada. Després tornàrem a Borredà a passar la resta de l’estiu.
Per recomanació del director del col·legi, durant l’estiu els pares van decidir que el meu germà Ferran no tornés a Mataró, degut als pipís que l’enyorança li provocava a les nits, mullant tot el matalàs; així, doncs, només vam tornar-hi en Jordi i jo. A les darreries de setembre vam tornar a Barcelona per preparar l’anada a Mataró, per fer jo el quart curs de batxillerat i en Jordi el segon. Una retrobada amb els companys i amics que havíem fet el curs anterior: en Bernis, els germans Bracons, en Coll, en Saltor, en Vernet... Va passar tot el curs sense novetat seguint les pautes de l’any anterior: els mateixos companys, els mateixos professors, els mateixos horaris, les mateixes visites, els mateixos passeigs, les mateixes misses, els mateixos dies de festa per Nadal, el mateix final de curs. I amb això vam arribar a l’estiu de l’any 1935.
No hay comentarios:
Publicar un comentario