Infantesa 1923-1925

Els meus pares estaven amoïnats perquè jo, a prop de fer els quatre anys, no sabia quasi parlar. Com, carall, podia jo parlar si em feia un embolic de mil dimonis en la qüestió de la parla? Els meus pares i l’àvia Margarida em parlaven en una llengua que deien castellà; el meus avis, en Miquel i en Joaquim, em parlaven en una llengua que en deien català o Nacional; al col·legi em parlaven en una llengua que en deien francès. Com podia jo comprendre que els uns en diguessin pan, els altres pa i els altres pain; com havia de dir-ho jo? Si uns em deien agua, altres aigua, i altres eau. Qui, d’ells, tenia raó? Què havia de dir jo?

Torno a estar al col·legi. A l’acabar les hores d’estada per la tarda, la meva àvia Margarida em venia a buscar i em deia: ¿Como te ha ido el colegio? I si algun cop venia el meu avi Miquel em deia: Com t’anat el col·legi? I les monges al sortir em deien: Au revoir, jusq a demain, Joachim. Perquè no es podien posar d’acord? Bé; agafat de la mà de la meva àvia anàvem a berenar a una granja que hi havia en un pis del Passeig de Gràcia, cantonada Mallorca, on sempre em donaven un iogurt i un croissant i després m’acompanyava a casa dels meus pares. I això es repetia cada dia rere dia.... Fins que un dia a l’arribar a casa vaig trobar-me amb una sorpresa: era el 19 d’octubre d’aquell any, quan a l’obrir-nos la porta la serventa vaig sentir uns plors que no recordava haver sentit abans; eren els plors d’un nou germanet que ens havia portat la cigonya. Quina cigonya més treballadora! En menys de quatre anys havia portat tres nens a casa dels meus pares; quina feina que tindrien els pobres pares! O sigui que el meu avi Joaquim que només tenia tres nétes, ara tenia també tres néts i així estaria més tranquil.

El meu segon germà era el més ferreny i el més lleig dels tres germans Duran-Palau; així com els dos primers érem blancs de pell, el tercer, al qui li posarien per nom Ferran, potser per allò de ferreny que tenia era morè de pell i donava la sensació que seria molt fort, com així va ser.

Mentrestant, com jo em passava la major part del dia en el col·legi de les monges, aprenia el francès millor que les altres dues llengües, fins al punt que parlava menys malament el francès que les dues llengües que pretenien ensenyar-me els pares i avis. Per posar un exemple diré que les religioses ens feien cantar una cançó que deia així, per la meva parla: Ave marià, marià, marià; ave marià, casillà plenà. Encara ara voldria saber que volia jo dir.

Naturalment, treure’m de casa per portar-me a l’escola, i les fineses que els pares tenien amb els dos germans petits, l’un per la seva feblesa aparent i l’altre per la seva petitesa real, van crear en mi una sensació d’abandonament i de menyspreança que van deixar en mi una marca profunda. Era la gelosia pròpia de veure’m una mica menystingut amb respecte als altres dos.

I de sorpresa en sorpresa. Un altre cop la cigonya –aquesta cigonya!- visitava la nostra llar l’any 1925. I aquest cop ens deixava una germaneta. Per fi! La Núria era tot a l’inrevés del seu predecessor, en Ferran, Ell era morè, ella era rossa com un fil d’or i molt blanca de pell, com jo, De seguida va ser l’afalagada de la casa. Imagineu-vos-ho! L’única nena de quatre fills, com l’havíem de tractar!: amb unes carantoines, amb un amanyagament, amb unes moixaines. Naturalment va ser la preferida de casa per part de tota la família.