L'internat dels Salesians de Mataró 1933-1935

Els dijous a la tarda rebíem les visites dels pares i familiars, i si no en teníem, els salesians ens portaven a passejar pels voltants de Mataró. Els diumenges anàvem a missa dues vegades, al llevar-nos i a mig matí; a les tardes visites, passeig o cine mut, animat per un dels salesians que tocava el piano al ritme de la pel·lícula.

A la tardor, els pares es van canviar de pis i van anar a viure al carrer de Girona, 62, perquè era un pis més gran i més modern, ja que com érem més a la família no hi cabíem: els pares, sis germans i dues minyones o serventes, com ara els hi diem, total deu persones. Una bona colla.

Els mesos anaven passant i d’aquesta manera vam arribar a les festes de Nadal. El dia 23, els pares salesians ens portaren amb tren fins a Barcelona, on a l’estació ens estaven esperant els nostres pares. A l’arribar a la casa nova, el pis em va semblar més bonic que el que teníem al carrer d’Aragó; era més modern i les habitacions més grans i més ben ventilades.

A casa ens vam reunir tots els germans després de tres mesos de separació. La felicitat era molt gran i aleshores em vaig adonar de quant havia crescut la petitona de casa: ja tenia quatre mesos i era molta eixerida i riallera.

Ja som a Nadal, dia gran i de festa. Però...va córrer la notícia que el President de la Generalitat, en Francesc Macià, acabava de morir. En Maciá, com que per aquella època era ja considerat un home vell, doncs, ja tenia setanta anys, li deien l”Avi”.

I les festes i l’estada amb els pares i els germans s’acaben. El 27 al matí, el pare ens va acompanyar, als tres germans grans, una altra vegada al tren per tornar al col·legi i els professors ja ens estaven esperant al tren. La vida continuava, doncs, de nou el seu curs normal de cada dia. Cap d’any a Mataró amb els companys i... una mica de torró.

Diada de Reis. Ja ens havien dit els pares que vindrien a veure’ns amb els tres germans petits que eren a Barcelona. Tots vam portar-nos una alegria de tornar a estar junts, però jo, més que ningú, doncs, els pares em portaren unes botes de futbol i a més una pilota reglamentària. Per a mi va ser un bon regal per agradar-me molt aquest joc. A l’equip del meu curs, el tercer de batxillerat, jo jugava del que aleshores es deia “mig centre”.

Durant el curs, jo em vaig fer molt amic de Dom Amadeu, doncs, la seva pedagogia i psicologia li van fer veure que jo era un noi molt susceptible i impressionable i com que la història i la geografia, que eren les seves matèries, no m’entraven per falta de memòria, m’era molt difícil aprendre res; ell em va cridar un dia al sortir de classe i em va dir que no em preguntaria res durant tot el curs durant la classe, a condició de què a les estones dels petits esbarjos, parlaríem ell i jo d’aquestes assignatures, a la qual proposició li digué que estava molt content de fer-ho així.

També vaig tenir molt bona amistat amb Dom Faustino, que era el professor de matemàtiques (aritmètica, geometria, àlgebra i trigonometria), que a mi m’agradaven molt i sempre era el primer o el segon –ens ho fèiem amb en Bernis) ja que com són matèries de fer pensar i no pas de memòria, eren les meves predilectes.

I ara comença una història real. Una vegada. Dom Faustino va començar a preguntar la lliçó a alguns alumnes; era la classe que havia explicat el dia anterior, i després de preguntar a cinc o sis nois i no havent contestat ningú bé, ell tornà a explicar de nou aquella lliçó i va haver un moment en què, nerviós com estava, no li sortia la paraula exacta i no va saber el què havia de dir, i jo, amb tota la innocència del món, vaig continuar l’explicació i, aleshores, es va tombar i va dir: “Qui ha dit això?” Jo vaig aixecar la mà i ell em digué: “Ves-te’n al pati fins al descans “. Un cop acabada la classe i a l’arribar ell al pati em buscà i em digué: “Des d’ara seràs l’encarregat de la classe quan jo hagi de sortir; ja continuaràs l’explicació tu”. Va saber valorar-me. I vaig estar molt content d’aquesta confiança que dipositava en mi.

En aquestes arribaren els exàmens i ens van portar a la Universitat, ja que, aleshores, els estudis oficials s’havien d’aprovar en aquest centre. El dia de l’examen d’història d’Espanya, veié que a la taula dels catedràtics hi havia el President, el Secretari i ...Dom Amadeu! Ell era allí per ser, també, catedràtic, i en cridar-me el President per examinar-me, vaig veure que Dom Amadeu s’apropava al President i li deia quelcom a cau d’orella. El President em mirà fixament i en veure que a la solapa de l’americana del meu vestit portava una insígnia del Barça, em preguntà: “Què és aquesta insígnia que porta vostè a la solapa?”. A la qual cosa li vaig contestar que era la de l’equip de futbol del Barça. I va començar a fer-me preguntes sobre el Barça i poc a poc es va anar ficant en la història del Barça i en conseqüència va derivar cap a la història d’Espanya; per exemple: “I quan el Barcelona va guanyar l’última vegada la Lliga, va passar alguna cosa especial a Espanya?” I així successivament. Resultat: un NOTABLE va ser la meva nota en història d’Espanya! Gràcies, Dom Amadeu.

Jo cada vegada creixia una mica i sabia més coses. Al Notable d’història s’hi van afegir altres aprovats i notables i un “Sobresaliente” en matemàtiques. El 22 de juny del 1934 vam acabar el primer any de la nostra estada a Mataró. Durant el curs, alguns dies feia d’escolà a missa, jugava molt a futbol i estudiava el suficient. Els salesians ens acompanyaren en tren fins a Barcelona, on ens esperaven els pares. Sempre era un tren especial per a nosaltres sols, doncs, al col·legi érem uns 300 alumnes.

Aquell estiu vam anar convidats en Jordi i jo a passar uns dies a Corbera de Llobregat, a casa dels germans Bayot, que eren uns parents llunyans de la mare i a més companys de col·legi a Mataró; ens passàrem uns quinze dies i recordo algunes entremaliadures a l’assaltar una fàbrica abandonada. Després tornàrem a Borredà a passar la resta de l’estiu.

Per recomanació del director del col·legi, durant l’estiu els pares van decidir que el meu germà Ferran no tornés a Mataró, degut als pipís que l’enyorança li provocava a les nits, mullant tot el matalàs; així, doncs, només vam tornar-hi en Jordi i jo. A les darreries de setembre vam tornar a Barcelona per preparar l’anada a Mataró, per fer jo el quart curs de batxillerat i en Jordi el segon. Una retrobada amb els companys i amics que havíem fet el curs anterior: en Bernis, els germans Bracons, en Coll, en Saltor, en Vernet... Va passar tot el curs sense novetat seguint les pautes de l’any anterior: els mateixos companys, els mateixos professors, els mateixos horaris, les mateixes visites, els mateixos passeigs, les mateixes misses, els mateixos dies de festa per Nadal, el mateix final de curs. I amb això vam arribar a l’estiu de l’any 1935.

Infantesa 1930-1933

L’any 1930, quan jo ja en tenia deu anys, els Germans del col·legi em van canviar de centre educatiu i em van fer anar al que tenien al mateix carrer de Roger de Llúria, al número 58, cantonada al carrer del Consell de Cent, i allí vaig començar els meus estudis de batxillerat, cursant l’ingrés; com que en aquella època l’ingrés s’havia d’iniciar l’any en què es complien els deu anys d’edat, resultava que anava un any endarrerit, ja que acabaria l’ingrés als onze anys en lloc de fer-ho als deu, com els hi passava als qui havien nascut al segon semestre de l’any.

I així, passant cada any un curs de batxillerat, arribà el juny del 1933 i ja tenia aprovats el dos primers cursos. Me’n recordo que ja a la primavera, quan veia la meva mare li deia: “Mamá, que gorda estás!”. Aquell estiu els pares ens van enviar a estiuejar a Òdena, un poblet prop d’Igualada, on passaven l’estiu els nostres oncles Miquel i Marutxi, a una masia propietat d’un amic dels oncles, el Sr. Josep M. Bohigas i que tenia allí unes bodegues i una cava on feien “xampany”. Al vespre, després de sopar trèiem el cap per la finestra del menjador i les nostres pròpies ombres es projectaven en els arbres que voltaven l’era i ens deien que eren fantasmes. Alguns dies anàvem a un rierol que era prop de la masia i agafàvem alguns cap-grossos, que més tard tornàvem al riuet.

Arribà el mes d’agost. I un bon dia el nostre oncle Miquel, en arribar de Barcelona, ens van donar una notícia: a casa nostra, la feliç cigonya ens havia portat de París una nova germaneta, la Margarida, que va néixer el 27 d’aquell mateix mes. Quan la vaig conèixer, vaig estar molt content de tenir una germaneta, puix fins aleshores tots érem xicots. Era molt morena, com en Ferran, però molt més bufona que ell, i d’aquesta manera, vam quedar empatats els blancs i els morens.

Però aquest esdeveniment ens va portar una mala notícia: als tres germans més grans, el 30 de setembre la cigonya, dic el tren, ens va portar a Mataró, per a continuar els estudis al col·legi de sant Antoni de Pàdua, dels pares salesians, com a interns; o sigui que entràvem al mateix per sortir tres dies per Nadal per anar a casa nostra i no tornar a sortir fins el 22 de juny de l’any següent. Encara que al començament em vaig enyorar una mica, com que els pares ens venien a veure cada setmana, si més no el pare, de seguida em vaig acostumar i m’hi trobava molt content, i en Jordi, també. L’únic que no va poder acostumar-se va ser en Ferran, doncs, com que encara no tenia els set anys, no podia evitar l’enyorament. Entrar al col·legi i començar a fer-se el pipí al llit, quan feia anys que no se’l feia, tot va ser el mateix.

A Mataró ens llevàvem a dos quarts de vuit i a les vuit ja érem a la capella, on celebràvem la missa; a dos quarts de nou una estona de repàs d’estudis; a les nou tocava anar a esmorzar i tot seguit mitja hora de jocs als patis; després dues classes d’una hora i tres quarts cada una. A dos quarts de dues, el dinar i a continuació tres quarts d’hora de jugar a futbol; a un quart de quatre estudi i classe durant una hora i tres quarts; a tres quarts de sis berenar i jugar la futbol durant una hora. Per cert que jo, moltes vegades agafava dos vegades el berenar ja que tenia molta gana perquè feia molt d’esport. Novament classe i estudi en una hora i tres quarts i a continuació sopar i abans d’allitar-nos passàvem per la capella per resar el rosari i per escoltar unes paraules del pare director que ens desitjava una bona nit.

Infantesa 1925-1929

Amb tot això, els estius, per costum ja inveterada, anàvem a Borredà a passar els tres mesos de vacances que jo feia a l’escola i per poder respirar bons aires i “fer salut”. Però va succeir que a l’arribar a St. Quirze de Besora no vam veure l’acostumada tartana, però sí en Miquel. Aquest ens va venir a saludar i ens digué que com que havia fet prou diners i per comoditat dels clients havia comprat un dels primers autocars que aleshores començaven a circular per les carreteres catalanes, (nom que realment es mereixien, doncs estaven fetes per carros i eren de terra). Naturalment que, amb aquestos avanços, el viatge seria més curt i més còmode. Com que ell no el sabia conduir i no tenia permís per fer-ho, doncs, solament sabia menar una tartana de cavalls, va haver de buscar un xofer i l’amo feia de cobrador i s’encarregava de les comandes. L’autocar era un vehicle en el que hi cabien unes dotze persones assegudes en dos seients, un a cada costat de l’autocar, o sigui que es veien les cares els uns als altres. Sobre el sostre hi havia unes petitones baranes d’uns vint centímetres d’alçada i allí es posaven les maletes i tots els paquets. Amb aquest “prodigi”, el viatge de St. Quirze a Borredà, de 30 quilòmetres, durava “només” dues hores. Quin gran estalvi de temps! En lloc de sis hores, solament dues hores. I els pobres cavalls que descansats quedaren!

Va arribar l’octubre de l’any 1927 i els meus pares, amb bon criteri, van pensar que ja era prou gran per deixar d’anar al col·legi de Saint Joseph de Cluny amb les monges i que ja sabia prou francès; de passada aniria a un col·legi dels Germans Maristes, al carrer de Roger de Llúria, número 38, i podria començar a preparar-me per encetar els estudis preparatoris per estar en disposició de cursar els estudis de batxillerat. També els Germans em prepararen per fer la Primera Comunió, doncs, en aquella època, s’acostumava a combregar per primer cop als vuit anys; de passada m’ensenyaren una mica de gramàtica castellana, ja que aleshores jo parlava millor el francès que el castellà, que únicament el parlava a casa, i que el català que en prou feines el coneixia, doncs, només el parlava amb els dos avis, en Joaquim i en Miquel.

I els meus pares continuaven treballant de valent; anaven passant els anys, i el 1927, l’11 de novembre, la cigonya de sempre, tan treballadora ella, em va portar un altre germanet. Carall amb la cigonya! El cinquè dels germans, al qui li posaren un nom doble, Joan Antoni, era molt inquiet i deien que s’assemblava molt al pare, i de més gran va ser el que més es va assemblar a ell. Ja érem una família nombrosa.

Arriba l’any 1928. Barcelona està en plena ebullició preparant la que havia de ser l’Exposició Universal de Barcelona que s’havia d’inaugurar l’any vinent. La meva germana Núria, tan blanca, tan rossa, tan espavilada, tan sociable, es posa malalta; i a mi els Germans em fixen la data per a fer la Primera Comunió: seria el 18 de maig. La meva germaneta, malalta de leucèmia, avança en la seva malaltia. I els designis de Déu són immutables. Arriba el dia 18, i de matinada, mor la meva estimada germana, i jo, amb el cor traspassat pel dolor, vaig haver de rebre la Primera Comunió tot sol, doncs, com era natural, els pares es quedaren a casa amb la seva única filla, morta. Jo em vaig omplir de joia el mateix dia em què em vaig omplir de dolor. La casa es va quedar trista molt de temps, però el Senyor era en mi.

El dos de maig del 1929 (oigo patria tu aflicción i escucho el triste concierto...) la cigonya se’n recordà de casa nostra i ens portà un altre germà, en Miquel, i tornàvem, un altre cop, a ser cinc germans, però aquesta vegada tots érem nois.

El petit Miquel era, com en Jordi i jo mateix, blanc i discret, quasi no plorava a diferència meva, ni donava maldecaps als pares. I tots cinc anàvem creixent amb bona salut, agermanats i estimant els pares.

Quan jo encara era petit, recordo que el carrer d’Aragó tenia una rasa o trinxera al bell mig del mateix, per on circulaven els pocs trens que venien de Madrid, Saragossa, València o Andalusia que en aquella època hi havia. La gent quasi no viatjava i per conseqüent no hi havia massa trens i els qui hi havia anaven tirats per una locomotora que cremava carbó per escalfar l’aigua de la caldera i aconseguir el vapor precís per fer funcionar les bieles que movien les rodes de la màquina. De tant en tant feia sonar un xiulet quan passava per davant de casa, doncs, acostava a l’estació de l’abaixador del passeig de Gràcia i així anunciava la seva arribada. La xemeneia de la locomotora del tren llençava unes fumarades que deixaven brutes totes les façanes de les cases i ens omplia la casa de fum. Era tot un espectacle que a mi i als meus germans ens feia córrer cap el balcó per veure “passar el tren”.

També rememoro que pel carrer passava un home amb un petit ramat de cabres i avisava amb un crit, i així les minyones o serventes baixaven al carrer i compraven la llet que necessitaven; el cabrer munyia les cabres al mig del carrer. Records que van venint a la memòria, com el del home que anava cridant: Compro pells de conill!. O el del grup de gitanos que portaven un orguenet o orgue de maneta i una cabra que la feia treballar pujant i baixant d’un tamboret perquè des de les cases li llencessin una moneda. També passava l’escombriaire que tocava un cornetí i portava un carro per recollir les escombraries que les serventes baixaven. I l’esmolet, que amb una harmònica es feia sentir i esmolava els ganivets, i...tantes i tantes coses.

Un enginy que aleshores ens va cridar molt l’atenció va ser que de tant en tant, en mirar per la finestra del balcó en direcció a la mar, vèiem passar pels aires... un dirigible! Aquest dirigible que el feien servir per viatjar d’Europa a Amèrica de Nord, era un zèppelin (nom del inventor, l’alemany Von Zèppelin), i tenia uns tres-cents metres de llarg, amb una carcassa rígida inflada d’hidrogen i portava el nom de Von Hindenburg; feia escala a l’aeroport del Prat de Llobregat. Era una cosa impressionant veure volar aquella enorme mola. Per cert que en un dels viatges a Nova York s’incendià al prendre terra morint totes les persones que anaven a bord en la cabina inferior. Amb aquest motiu, el nou zèppelin que van construir utilitzava heli, que no és inflamable, en lloc d’hidrogen.

Un altre enginy d’aquells anys d’infantesa va ser els receptors de ràdio. El meu pare, traçut com ell sol, se les va enginyar per construir-ne un i poder escoltar la primera emissora que es va instal·lar a Espanya, Ràdio Barcelona, que s’havia inaugurat el 14 de novembre del 1924. Amb aquest motiu es van inventar uns aparells per rebre les emissions de ràdio i el pare, en va fer-ne un que funcionava amb un reòstat pel que es feia desplaçar el contacte d’un fil metàl·lic i amb l’altra punta del fil es tocava un trosset de galena i per mitjà d’uns auriculars es podia sentir com parlaven els locutors o escoltar la música que emetien.

Infantesa 1923-1925

Els meus pares estaven amoïnats perquè jo, a prop de fer els quatre anys, no sabia quasi parlar. Com, carall, podia jo parlar si em feia un embolic de mil dimonis en la qüestió de la parla? Els meus pares i l’àvia Margarida em parlaven en una llengua que deien castellà; el meus avis, en Miquel i en Joaquim, em parlaven en una llengua que en deien català o Nacional; al col·legi em parlaven en una llengua que en deien francès. Com podia jo comprendre que els uns en diguessin pan, els altres pa i els altres pain; com havia de dir-ho jo? Si uns em deien agua, altres aigua, i altres eau. Qui, d’ells, tenia raó? Què havia de dir jo?

Torno a estar al col·legi. A l’acabar les hores d’estada per la tarda, la meva àvia Margarida em venia a buscar i em deia: ¿Como te ha ido el colegio? I si algun cop venia el meu avi Miquel em deia: Com t’anat el col·legi? I les monges al sortir em deien: Au revoir, jusq a demain, Joachim. Perquè no es podien posar d’acord? Bé; agafat de la mà de la meva àvia anàvem a berenar a una granja que hi havia en un pis del Passeig de Gràcia, cantonada Mallorca, on sempre em donaven un iogurt i un croissant i després m’acompanyava a casa dels meus pares. I això es repetia cada dia rere dia.... Fins que un dia a l’arribar a casa vaig trobar-me amb una sorpresa: era el 19 d’octubre d’aquell any, quan a l’obrir-nos la porta la serventa vaig sentir uns plors que no recordava haver sentit abans; eren els plors d’un nou germanet que ens havia portat la cigonya. Quina cigonya més treballadora! En menys de quatre anys havia portat tres nens a casa dels meus pares; quina feina que tindrien els pobres pares! O sigui que el meu avi Joaquim que només tenia tres nétes, ara tenia també tres néts i així estaria més tranquil.

El meu segon germà era el més ferreny i el més lleig dels tres germans Duran-Palau; així com els dos primers érem blancs de pell, el tercer, al qui li posarien per nom Ferran, potser per allò de ferreny que tenia era morè de pell i donava la sensació que seria molt fort, com així va ser.

Mentrestant, com jo em passava la major part del dia en el col·legi de les monges, aprenia el francès millor que les altres dues llengües, fins al punt que parlava menys malament el francès que les dues llengües que pretenien ensenyar-me els pares i avis. Per posar un exemple diré que les religioses ens feien cantar una cançó que deia així, per la meva parla: Ave marià, marià, marià; ave marià, casillà plenà. Encara ara voldria saber que volia jo dir.

Naturalment, treure’m de casa per portar-me a l’escola, i les fineses que els pares tenien amb els dos germans petits, l’un per la seva feblesa aparent i l’altre per la seva petitesa real, van crear en mi una sensació d’abandonament i de menyspreança que van deixar en mi una marca profunda. Era la gelosia pròpia de veure’m una mica menystingut amb respecte als altres dos.

I de sorpresa en sorpresa. Un altre cop la cigonya –aquesta cigonya!- visitava la nostra llar l’any 1925. I aquest cop ens deixava una germaneta. Per fi! La Núria era tot a l’inrevés del seu predecessor, en Ferran, Ell era morè, ella era rossa com un fil d’or i molt blanca de pell, com jo, De seguida va ser l’afalagada de la casa. Imagineu-vos-ho! L’única nena de quatre fills, com l’havíem de tractar!: amb unes carantoines, amb un amanyagament, amb unes moixaines. Naturalment va ser la preferida de casa per part de tota la família.

Infantesa 1920-1923

Jo, ja de naixença, vaig demostrar el meu caràcter, i obligà el meu pare a passejar-me llargues estones a les nits donant-li unes nits de mil dimonis. Vaig anar creixent i als sis mesos estava fet una boleta de carn. Com estava tan grassó i era mandrós per moure tant de pes, vaig trigar fins als quinze mesos per començar a donar les primeres passes. Però, ja després ho vaig recuperar amb escreix.

Quan jo ja tenia tres mesos i va arribar l’estiu, els meus pares em portaren, per primera vegada, a passar l’estiu fora de Barcelona. El viatge era, aleshores, tota una odissea, doncs, s’havia d’agafar el tren a l’estació del Nord (avui desapareguda) a les sis del matí i després de tres hores i mitja de viatge, arribàvem a Sant Quirze de Besora, on baixàvem i agafàvem una tartana que amb sis hores de trajecte ens portà a Borredà. Com que aquesta carretera, aleshores camí, tenia moltes pujades i baixades, les pobres cavalleries no podien fer tot el trajecte i eren canviades tot sovint: al Collet de Sant Agustí, Alpens, i el Cobert de Puigcercós. La meva mare, jo i la serventa, que es deia Micaela, ens quedàrem a Borredà i el meu pare tornava a Barcelona i de tant en tant ens venia a veure.

Ja tenia jo dos anys, quan l’onze de març del 1922, la cigonya em va portar un germà, al qui li posaren de nom: Jordi, aquesta vegada per voluntat del meu avi Miquel, molt catalanista, que li va fer de padrí. Així com jo tenia cara de ferreny i de mascle, el meu germanet tenia una cara bufona i efeminada; estava, també, molt grasset. Jo, encara, no deia cap paraula i les quatre que deia, les deia amb el meu vocabulari particular; era un inventor de llenguatge. D’aquesta manera vaig batejar el meu germà com el “betete”. Ningú no m’entenia, però jo ja sabia el que em deia. Aleshores era un nen que havia guanyat en l’aspecte físic i feia molt de goig.

Corria l’any 1923 i va ser el quart any que vaig anar a estiuejar a Borredà. Allà anava enfortint les meves cames per quan arribés a ser gran. A la darreria del mes de setembre anem a Barcelona i els meus pares em porten, (els seus motius tenien), per primer cop al col·legi, un col·legi de monges que era conegut com el de Saint Joseph de Cluny, que era al carrer de Provença cantonada Bruc. El primer dia m’acompanyaren la mare i la serventa i, com era normal en tots o gairebé tots els nens, vaig emportar-me la primera i més forta enrabiada, cosa típica en mi, donat el meu caràcter i el meu geni, que m’anaven formant pel futur de la vida.

Arribà el migdia i em vaig trobar en què la meva mare no em va venir a buscar i sí que ho va fer la meva àvia Margarida, que vivia al mateix carrer de Provença, cantonada Pau Clarís, que em va portar a casa seva on vaig dinar i em retornà al col·legi a la tarda. D’aquesta manera, cada matí em va portar al “cole” la serventa i la meva àvia em recollia al migdia; em feia quatre carantoines, prenien una mica el sol quan feia bon dia, em comprava un pastís per donar-me’l com a postres i anàvem a casa els avis on dinava. L’àvia em feia asseure als peus del llit i em feia posar les cames entre els barrots de la contra-capçalera del seu llit i em donava el dinar tot jugant amb mi i fent passar la cullera un cop entre uns barrots i l’altre cop entre altres dos barrots. Havent dinat dinaven els meus avis i més tard la seva serventa em portava al col·legi altre cop. Com que aquest col·legi era de monges franceses, allà només es parlava en francès, i jo em feia un embolic de mil dimonis.

Naixement

I a la Terra van passant els anys. I les casualitats també. Tanmateix el 8 de març, però de l’any 1920, i també al carrer d’Aragó, 235, de Barcelona, a un quart de deu del matí, es senten els primers plors d’un infant nounat que té por del que li depara el nou estat de la vida en aquesta etapa que ara comença fora del seu cau matern. Tan bé com estava des que va néixer en el si de la seva mare, i era expulsat amb dolor i angúnia davant del misteri que li estava esperant. L’etapa terrenal començava amb dolor, angúnia i misteri; i, com acabaria? Segurament amb dolor i misteri, però amb una confiança absoluta en l’amor de Déu, tal com va començar amb l’amor de la mare. Els seus pares, Joaquim i Margarida, eren plens de felicitat veient aquest primer fruit del seu amor; i ambdós pares van pensar en la felicitat que tindrien llurs pares, avis del nounat. A aquest infant primerenc els seus pares li posaren els noms de Joaquim (per tradició), Antoni i Lleonard.

Els nous pares, varen pensar en l’alegria que sentirien llurs pares, en Joaquim, i en Miquel i la Margarida, puix l’avi Joaquim ja havia tingut tres desenganys i decepcions a l’haver-li nascut tres nétes, quan ell desitjava un nét, i els avis Miquel i Margarida per ser el primer nét que els hi naixia. Així, doncs, el pare del nounat envià una nota al seu pare per mitjà de la serventa dient-li que li havia nascut un nét. Però, a l’assabentar-se el seu fill Lluís, oncle de l’infant i pare de dues de les nétes, va dir al seu pare que el seu fill Joaquim li estava gastant una broma pel seu interès en tenir un nét. Malgrat això, l’avi Joaquim se’n va anar a casa dels nous pares, per veure si el nen era, tanmateix, nen o nena; i allí va romandre l’avi Joaquim fins que a l’infant se li van haver de canviar els bolquers i, d’aquesta manera, va poder comprovar la virilitat del seu nét, enfadant-se amb els seu fill Lluís per haver-lo volgut enganyar d’aquesta manera amb una broma tan pesada per a ell.

Introducció

Tot just començat l’any 1495, tres anys després del descobriment d’Amèrica per en Cristòfol Colom, amb aquell boom de riqueses i novetats que portaven els velers que tornaven a Castella, quan en un dia fred, gris i plujós, com corresponia a la data, el 8 de març, naixia en un petit poblet d’Èvora, Montemor-o-novo, fill de pares pastors, un infant morè, al qui li posaren per nom Joan de Déu. Passats uns pocs anys, el petit Giovanni va començar, seguint les passes del seu pare i obeint les ordres paternes, a manar un petit ramat d’ovelles i cabres, fins que assolí l’edat de poder emancipar-se i triar el seu propi camí. Com en aquelles dates les repúbliques ducals eren en contínues guerres amb els francs i els austríacs, el jove Giovanni va ser allistat per la guerra i va ser enviat primer a la Gàlia i després a la Germània. Més, cansat de tanta guerra, de tant horror i tan de sang vessada, abandona la lluita i es dedica a la vida ascètica, fundant més tard l’Orde del Hospitalaris i un hospital a Granada per poder atendre els malalts pobres, que eren a munió. La seva precària salut, per les privacions i dificultats de la seva jovença, el van portar a la Vida el 8 de març de l’any 1550.

Passaren una seixantena d’anys i el Govern castellà, l’any 1554, va apoderar-se de moltes finques de la pagesia dels voltants de Barcelona, i entre elles les d’un tal Francesc Duran, propietari d’uns terrenys anomenats “Els Corralets de Barcelona” situats entre el que avui en dia constitueix l’illa de cases limitades pels carrers de la Gran Via de les Corts Catalanes, Pau Clarís, Casp i Roger de Llúria, per a construir-hi unes noves muralles de defensa de la Ciutat. Aquest és el primer Duran de la meva família del qui tinc notícia.

Els anys van passant inexorablement. Han passat 300 anys, tres segles; estem, doncs, a l’any 1845. En un petit llogarró de la Plana de Vic, Folgueroles, neix un altre infant, fill de pagesos masovers, al qui li posaren per nom Jacint. Nom precursor, per la fragància d’aquesta petita flor, de l’enorme manifestació intel·lectual del minyó. Passat deu anys el petit Cintet, entrà al seminari de la capital comarcal per aprendre les primeres lletres, doncs, el seu pare, masover com era d’un mas pertanyent a aquella població, no li quedaven recursos econòmics per poder pagar-li els estudis a l’escola local. Vuit anys més tard comença, per la seva inquietud espiritual, els estudis eclesiàstics, que amb molta voluntat acaba als vint-i-cinc anys d’edat. Ja durant la seva estada al seminari, als seus vint anys, i vestint la catalana barretina que tan bé li esqueia, presentà als Jocs Florals de Barcelona un poema seu i... guanyà la Flor Natural! Amb aquesta ocasió coneix al marqués de Comillas.

Surt del seminari essent Mossèn Jacint Verdaguer i a l’any següent és nomenat vicari de Vinyoles d’Orís, també a l’Osona. La seva salut és minsa i per prescripció del seu metge i gràcies a la coneixença amb el marqués, tres anys després de sortir del seminari, embarca com a capellà en un vaixell de la “Compañía Transmediterránea”, on passa una llarga temporada fent la travessa de l’Atlàntic moltes vegades, fins que el marqués, amb qui havia fet una bona amistat el retira de la navegació i l’anomena capellà seu a la seva finca particular.

A la mort del marquès amb qui tenia molt bona relació, fins el punt que l’havia nomenat almoiner seu per atendre els nombrosos necessitats que s’hi presentaven, no va congeniar amb el nou marquès i no agradant-li aquesta situació de tibantor i amb fortes diferències amb el caràcter del marquès, a fe de la seva magnanimitat i generositat que

contrastava amb l’avarícia i roïnesa del seu protector, deixa la ciutat de Barcelona i amb ella el seu càrrec que tenia a l’església de Betlem, a les Rambles. Es retira novament a la seva Osona, mentre va escrivint part de la seva immillorable i fecunda obra poètica i mostrant el seu fort i aspre esperit que li provoca tensions amb el bisbe de Vic, el qual li retira les llicències pròpies del seu càrrec de sacerdot.

Es trasllada aleshores novament a Barcelona, on viu al carrer d’Aragó núm. 235 durant uns anys, i degut a la seva generositat i a la manca de recursos, més d’un cop ha d’anar a dinar a casa d’algun amic incondicional, ja que les seves butxaques estaven totalment buides. En aquestes circumstàncies comença una llarga etapa d’articles que són publicats en diversos diaris de Barcelona i que porten el títol genèric d’”En defensa pròpia”, en els que manifesta la seva disconformitat amb la seva actual situació, fins que a la fi li són retornades les llicències que tenia suspeses. Com sigui que va empitjorant de salut, que sempre ha estat molt justa, i més en aquests anys de penúria, es trasllada a Collserola, a la finca Vilajoana, on l’any 1902 troba el descans etern.

Va ser el poeta nacional per excel·lència i encara avui en dia és considerat com el més gran poeta que han donat les lletres catalanes a la nostra Nació. Les seves principals obres han estat: L’Atlàntida (1877), escrita a bord d’un vaixell; Canigó (1885); Excursions i Viatges (1887); Càntics (1892); Roser de tot l’any (1894); Flors del Calvari (1896); Idil·lis i Cants Místics (1897); Oda a Barcelona; Cançons de Montserrat; Aires del Montseny; Flors de Maria; i tantes d’altres.