Infantesa 1920-1923

Jo, ja de naixença, vaig demostrar el meu caràcter, i obligà el meu pare a passejar-me llargues estones a les nits donant-li unes nits de mil dimonis. Vaig anar creixent i als sis mesos estava fet una boleta de carn. Com estava tan grassó i era mandrós per moure tant de pes, vaig trigar fins als quinze mesos per començar a donar les primeres passes. Però, ja després ho vaig recuperar amb escreix.

Quan jo ja tenia tres mesos i va arribar l’estiu, els meus pares em portaren, per primera vegada, a passar l’estiu fora de Barcelona. El viatge era, aleshores, tota una odissea, doncs, s’havia d’agafar el tren a l’estació del Nord (avui desapareguda) a les sis del matí i després de tres hores i mitja de viatge, arribàvem a Sant Quirze de Besora, on baixàvem i agafàvem una tartana que amb sis hores de trajecte ens portà a Borredà. Com que aquesta carretera, aleshores camí, tenia moltes pujades i baixades, les pobres cavalleries no podien fer tot el trajecte i eren canviades tot sovint: al Collet de Sant Agustí, Alpens, i el Cobert de Puigcercós. La meva mare, jo i la serventa, que es deia Micaela, ens quedàrem a Borredà i el meu pare tornava a Barcelona i de tant en tant ens venia a veure.

Ja tenia jo dos anys, quan l’onze de març del 1922, la cigonya em va portar un germà, al qui li posaren de nom: Jordi, aquesta vegada per voluntat del meu avi Miquel, molt catalanista, que li va fer de padrí. Així com jo tenia cara de ferreny i de mascle, el meu germanet tenia una cara bufona i efeminada; estava, també, molt grasset. Jo, encara, no deia cap paraula i les quatre que deia, les deia amb el meu vocabulari particular; era un inventor de llenguatge. D’aquesta manera vaig batejar el meu germà com el “betete”. Ningú no m’entenia, però jo ja sabia el que em deia. Aleshores era un nen que havia guanyat en l’aspecte físic i feia molt de goig.

Corria l’any 1923 i va ser el quart any que vaig anar a estiuejar a Borredà. Allà anava enfortint les meves cames per quan arribés a ser gran. A la darreria del mes de setembre anem a Barcelona i els meus pares em porten, (els seus motius tenien), per primer cop al col·legi, un col·legi de monges que era conegut com el de Saint Joseph de Cluny, que era al carrer de Provença cantonada Bruc. El primer dia m’acompanyaren la mare i la serventa i, com era normal en tots o gairebé tots els nens, vaig emportar-me la primera i més forta enrabiada, cosa típica en mi, donat el meu caràcter i el meu geni, que m’anaven formant pel futur de la vida.

Arribà el migdia i em vaig trobar en què la meva mare no em va venir a buscar i sí que ho va fer la meva àvia Margarida, que vivia al mateix carrer de Provença, cantonada Pau Clarís, que em va portar a casa seva on vaig dinar i em retornà al col·legi a la tarda. D’aquesta manera, cada matí em va portar al “cole” la serventa i la meva àvia em recollia al migdia; em feia quatre carantoines, prenien una mica el sol quan feia bon dia, em comprava un pastís per donar-me’l com a postres i anàvem a casa els avis on dinava. L’àvia em feia asseure als peus del llit i em feia posar les cames entre els barrots de la contra-capçalera del seu llit i em donava el dinar tot jugant amb mi i fent passar la cullera un cop entre uns barrots i l’altre cop entre altres dos barrots. Havent dinat dinaven els meus avis i més tard la seva serventa em portava al col·legi altre cop. Com que aquest col·legi era de monges franceses, allà només es parlava en francès, i jo em feia un embolic de mil dimonis.