Infantesa 1925-1929

Amb tot això, els estius, per costum ja inveterada, anàvem a Borredà a passar els tres mesos de vacances que jo feia a l’escola i per poder respirar bons aires i “fer salut”. Però va succeir que a l’arribar a St. Quirze de Besora no vam veure l’acostumada tartana, però sí en Miquel. Aquest ens va venir a saludar i ens digué que com que havia fet prou diners i per comoditat dels clients havia comprat un dels primers autocars que aleshores començaven a circular per les carreteres catalanes, (nom que realment es mereixien, doncs estaven fetes per carros i eren de terra). Naturalment que, amb aquestos avanços, el viatge seria més curt i més còmode. Com que ell no el sabia conduir i no tenia permís per fer-ho, doncs, solament sabia menar una tartana de cavalls, va haver de buscar un xofer i l’amo feia de cobrador i s’encarregava de les comandes. L’autocar era un vehicle en el que hi cabien unes dotze persones assegudes en dos seients, un a cada costat de l’autocar, o sigui que es veien les cares els uns als altres. Sobre el sostre hi havia unes petitones baranes d’uns vint centímetres d’alçada i allí es posaven les maletes i tots els paquets. Amb aquest “prodigi”, el viatge de St. Quirze a Borredà, de 30 quilòmetres, durava “només” dues hores. Quin gran estalvi de temps! En lloc de sis hores, solament dues hores. I els pobres cavalls que descansats quedaren!

Va arribar l’octubre de l’any 1927 i els meus pares, amb bon criteri, van pensar que ja era prou gran per deixar d’anar al col·legi de Saint Joseph de Cluny amb les monges i que ja sabia prou francès; de passada aniria a un col·legi dels Germans Maristes, al carrer de Roger de Llúria, número 38, i podria començar a preparar-me per encetar els estudis preparatoris per estar en disposició de cursar els estudis de batxillerat. També els Germans em prepararen per fer la Primera Comunió, doncs, en aquella època, s’acostumava a combregar per primer cop als vuit anys; de passada m’ensenyaren una mica de gramàtica castellana, ja que aleshores jo parlava millor el francès que el castellà, que únicament el parlava a casa, i que el català que en prou feines el coneixia, doncs, només el parlava amb els dos avis, en Joaquim i en Miquel.

I els meus pares continuaven treballant de valent; anaven passant els anys, i el 1927, l’11 de novembre, la cigonya de sempre, tan treballadora ella, em va portar un altre germanet. Carall amb la cigonya! El cinquè dels germans, al qui li posaren un nom doble, Joan Antoni, era molt inquiet i deien que s’assemblava molt al pare, i de més gran va ser el que més es va assemblar a ell. Ja érem una família nombrosa.

Arriba l’any 1928. Barcelona està en plena ebullició preparant la que havia de ser l’Exposició Universal de Barcelona que s’havia d’inaugurar l’any vinent. La meva germana Núria, tan blanca, tan rossa, tan espavilada, tan sociable, es posa malalta; i a mi els Germans em fixen la data per a fer la Primera Comunió: seria el 18 de maig. La meva germaneta, malalta de leucèmia, avança en la seva malaltia. I els designis de Déu són immutables. Arriba el dia 18, i de matinada, mor la meva estimada germana, i jo, amb el cor traspassat pel dolor, vaig haver de rebre la Primera Comunió tot sol, doncs, com era natural, els pares es quedaren a casa amb la seva única filla, morta. Jo em vaig omplir de joia el mateix dia em què em vaig omplir de dolor. La casa es va quedar trista molt de temps, però el Senyor era en mi.

El dos de maig del 1929 (oigo patria tu aflicción i escucho el triste concierto...) la cigonya se’n recordà de casa nostra i ens portà un altre germà, en Miquel, i tornàvem, un altre cop, a ser cinc germans, però aquesta vegada tots érem nois.

El petit Miquel era, com en Jordi i jo mateix, blanc i discret, quasi no plorava a diferència meva, ni donava maldecaps als pares. I tots cinc anàvem creixent amb bona salut, agermanats i estimant els pares.

Quan jo encara era petit, recordo que el carrer d’Aragó tenia una rasa o trinxera al bell mig del mateix, per on circulaven els pocs trens que venien de Madrid, Saragossa, València o Andalusia que en aquella època hi havia. La gent quasi no viatjava i per conseqüent no hi havia massa trens i els qui hi havia anaven tirats per una locomotora que cremava carbó per escalfar l’aigua de la caldera i aconseguir el vapor precís per fer funcionar les bieles que movien les rodes de la màquina. De tant en tant feia sonar un xiulet quan passava per davant de casa, doncs, acostava a l’estació de l’abaixador del passeig de Gràcia i així anunciava la seva arribada. La xemeneia de la locomotora del tren llençava unes fumarades que deixaven brutes totes les façanes de les cases i ens omplia la casa de fum. Era tot un espectacle que a mi i als meus germans ens feia córrer cap el balcó per veure “passar el tren”.

També rememoro que pel carrer passava un home amb un petit ramat de cabres i avisava amb un crit, i així les minyones o serventes baixaven al carrer i compraven la llet que necessitaven; el cabrer munyia les cabres al mig del carrer. Records que van venint a la memòria, com el del home que anava cridant: Compro pells de conill!. O el del grup de gitanos que portaven un orguenet o orgue de maneta i una cabra que la feia treballar pujant i baixant d’un tamboret perquè des de les cases li llencessin una moneda. També passava l’escombriaire que tocava un cornetí i portava un carro per recollir les escombraries que les serventes baixaven. I l’esmolet, que amb una harmònica es feia sentir i esmolava els ganivets, i...tantes i tantes coses.

Un enginy que aleshores ens va cridar molt l’atenció va ser que de tant en tant, en mirar per la finestra del balcó en direcció a la mar, vèiem passar pels aires... un dirigible! Aquest dirigible que el feien servir per viatjar d’Europa a Amèrica de Nord, era un zèppelin (nom del inventor, l’alemany Von Zèppelin), i tenia uns tres-cents metres de llarg, amb una carcassa rígida inflada d’hidrogen i portava el nom de Von Hindenburg; feia escala a l’aeroport del Prat de Llobregat. Era una cosa impressionant veure volar aquella enorme mola. Per cert que en un dels viatges a Nova York s’incendià al prendre terra morint totes les persones que anaven a bord en la cabina inferior. Amb aquest motiu, el nou zèppelin que van construir utilitzava heli, que no és inflamable, en lloc d’hidrogen.

Un altre enginy d’aquells anys d’infantesa va ser els receptors de ràdio. El meu pare, traçut com ell sol, se les va enginyar per construir-ne un i poder escoltar la primera emissora que es va instal·lar a Espanya, Ràdio Barcelona, que s’havia inaugurat el 14 de novembre del 1924. Amb aquest motiu es van inventar uns aparells per rebre les emissions de ràdio i el pare, en va fer-ne un que funcionava amb un reòstat pel que es feia desplaçar el contacte d’un fil metàl·lic i amb l’altra punta del fil es tocava un trosset de galena i per mitjà d’uns auriculars es podia sentir com parlaven els locutors o escoltar la música que emetien.