Introducció

Tot just començat l’any 1495, tres anys després del descobriment d’Amèrica per en Cristòfol Colom, amb aquell boom de riqueses i novetats que portaven els velers que tornaven a Castella, quan en un dia fred, gris i plujós, com corresponia a la data, el 8 de març, naixia en un petit poblet d’Èvora, Montemor-o-novo, fill de pares pastors, un infant morè, al qui li posaren per nom Joan de Déu. Passats uns pocs anys, el petit Giovanni va començar, seguint les passes del seu pare i obeint les ordres paternes, a manar un petit ramat d’ovelles i cabres, fins que assolí l’edat de poder emancipar-se i triar el seu propi camí. Com en aquelles dates les repúbliques ducals eren en contínues guerres amb els francs i els austríacs, el jove Giovanni va ser allistat per la guerra i va ser enviat primer a la Gàlia i després a la Germània. Més, cansat de tanta guerra, de tant horror i tan de sang vessada, abandona la lluita i es dedica a la vida ascètica, fundant més tard l’Orde del Hospitalaris i un hospital a Granada per poder atendre els malalts pobres, que eren a munió. La seva precària salut, per les privacions i dificultats de la seva jovença, el van portar a la Vida el 8 de març de l’any 1550.

Passaren una seixantena d’anys i el Govern castellà, l’any 1554, va apoderar-se de moltes finques de la pagesia dels voltants de Barcelona, i entre elles les d’un tal Francesc Duran, propietari d’uns terrenys anomenats “Els Corralets de Barcelona” situats entre el que avui en dia constitueix l’illa de cases limitades pels carrers de la Gran Via de les Corts Catalanes, Pau Clarís, Casp i Roger de Llúria, per a construir-hi unes noves muralles de defensa de la Ciutat. Aquest és el primer Duran de la meva família del qui tinc notícia.

Els anys van passant inexorablement. Han passat 300 anys, tres segles; estem, doncs, a l’any 1845. En un petit llogarró de la Plana de Vic, Folgueroles, neix un altre infant, fill de pagesos masovers, al qui li posaren per nom Jacint. Nom precursor, per la fragància d’aquesta petita flor, de l’enorme manifestació intel·lectual del minyó. Passat deu anys el petit Cintet, entrà al seminari de la capital comarcal per aprendre les primeres lletres, doncs, el seu pare, masover com era d’un mas pertanyent a aquella població, no li quedaven recursos econòmics per poder pagar-li els estudis a l’escola local. Vuit anys més tard comença, per la seva inquietud espiritual, els estudis eclesiàstics, que amb molta voluntat acaba als vint-i-cinc anys d’edat. Ja durant la seva estada al seminari, als seus vint anys, i vestint la catalana barretina que tan bé li esqueia, presentà als Jocs Florals de Barcelona un poema seu i... guanyà la Flor Natural! Amb aquesta ocasió coneix al marqués de Comillas.

Surt del seminari essent Mossèn Jacint Verdaguer i a l’any següent és nomenat vicari de Vinyoles d’Orís, també a l’Osona. La seva salut és minsa i per prescripció del seu metge i gràcies a la coneixença amb el marqués, tres anys després de sortir del seminari, embarca com a capellà en un vaixell de la “Compañía Transmediterránea”, on passa una llarga temporada fent la travessa de l’Atlàntic moltes vegades, fins que el marqués, amb qui havia fet una bona amistat el retira de la navegació i l’anomena capellà seu a la seva finca particular.

A la mort del marquès amb qui tenia molt bona relació, fins el punt que l’havia nomenat almoiner seu per atendre els nombrosos necessitats que s’hi presentaven, no va congeniar amb el nou marquès i no agradant-li aquesta situació de tibantor i amb fortes diferències amb el caràcter del marquès, a fe de la seva magnanimitat i generositat que

contrastava amb l’avarícia i roïnesa del seu protector, deixa la ciutat de Barcelona i amb ella el seu càrrec que tenia a l’església de Betlem, a les Rambles. Es retira novament a la seva Osona, mentre va escrivint part de la seva immillorable i fecunda obra poètica i mostrant el seu fort i aspre esperit que li provoca tensions amb el bisbe de Vic, el qual li retira les llicències pròpies del seu càrrec de sacerdot.

Es trasllada aleshores novament a Barcelona, on viu al carrer d’Aragó núm. 235 durant uns anys, i degut a la seva generositat i a la manca de recursos, més d’un cop ha d’anar a dinar a casa d’algun amic incondicional, ja que les seves butxaques estaven totalment buides. En aquestes circumstàncies comença una llarga etapa d’articles que són publicats en diversos diaris de Barcelona i que porten el títol genèric d’”En defensa pròpia”, en els que manifesta la seva disconformitat amb la seva actual situació, fins que a la fi li són retornades les llicències que tenia suspeses. Com sigui que va empitjorant de salut, que sempre ha estat molt justa, i més en aquests anys de penúria, es trasllada a Collserola, a la finca Vilajoana, on l’any 1902 troba el descans etern.

Va ser el poeta nacional per excel·lència i encara avui en dia és considerat com el més gran poeta que han donat les lletres catalanes a la nostra Nació. Les seves principals obres han estat: L’Atlàntida (1877), escrita a bord d’un vaixell; Canigó (1885); Excursions i Viatges (1887); Càntics (1892); Roser de tot l’any (1894); Flors del Calvari (1896); Idil·lis i Cants Místics (1897); Oda a Barcelona; Cançons de Montserrat; Aires del Montseny; Flors de Maria; i tantes d’altres.