Infantesa 1930-1933

L’any 1930, quan jo ja en tenia deu anys, els Germans del col·legi em van canviar de centre educatiu i em van fer anar al que tenien al mateix carrer de Roger de Llúria, al número 58, cantonada al carrer del Consell de Cent, i allí vaig començar els meus estudis de batxillerat, cursant l’ingrés; com que en aquella època l’ingrés s’havia d’iniciar l’any en què es complien els deu anys d’edat, resultava que anava un any endarrerit, ja que acabaria l’ingrés als onze anys en lloc de fer-ho als deu, com els hi passava als qui havien nascut al segon semestre de l’any.

I així, passant cada any un curs de batxillerat, arribà el juny del 1933 i ja tenia aprovats el dos primers cursos. Me’n recordo que ja a la primavera, quan veia la meva mare li deia: “Mamá, que gorda estás!”. Aquell estiu els pares ens van enviar a estiuejar a Òdena, un poblet prop d’Igualada, on passaven l’estiu els nostres oncles Miquel i Marutxi, a una masia propietat d’un amic dels oncles, el Sr. Josep M. Bohigas i que tenia allí unes bodegues i una cava on feien “xampany”. Al vespre, després de sopar trèiem el cap per la finestra del menjador i les nostres pròpies ombres es projectaven en els arbres que voltaven l’era i ens deien que eren fantasmes. Alguns dies anàvem a un rierol que era prop de la masia i agafàvem alguns cap-grossos, que més tard tornàvem al riuet.

Arribà el mes d’agost. I un bon dia el nostre oncle Miquel, en arribar de Barcelona, ens van donar una notícia: a casa nostra, la feliç cigonya ens havia portat de París una nova germaneta, la Margarida, que va néixer el 27 d’aquell mateix mes. Quan la vaig conèixer, vaig estar molt content de tenir una germaneta, puix fins aleshores tots érem xicots. Era molt morena, com en Ferran, però molt més bufona que ell, i d’aquesta manera, vam quedar empatats els blancs i els morens.

Però aquest esdeveniment ens va portar una mala notícia: als tres germans més grans, el 30 de setembre la cigonya, dic el tren, ens va portar a Mataró, per a continuar els estudis al col·legi de sant Antoni de Pàdua, dels pares salesians, com a interns; o sigui que entràvem al mateix per sortir tres dies per Nadal per anar a casa nostra i no tornar a sortir fins el 22 de juny de l’any següent. Encara que al començament em vaig enyorar una mica, com que els pares ens venien a veure cada setmana, si més no el pare, de seguida em vaig acostumar i m’hi trobava molt content, i en Jordi, també. L’únic que no va poder acostumar-se va ser en Ferran, doncs, com que encara no tenia els set anys, no podia evitar l’enyorament. Entrar al col·legi i començar a fer-se el pipí al llit, quan feia anys que no se’l feia, tot va ser el mateix.

A Mataró ens llevàvem a dos quarts de vuit i a les vuit ja érem a la capella, on celebràvem la missa; a dos quarts de nou una estona de repàs d’estudis; a les nou tocava anar a esmorzar i tot seguit mitja hora de jocs als patis; després dues classes d’una hora i tres quarts cada una. A dos quarts de dues, el dinar i a continuació tres quarts d’hora de jugar a futbol; a un quart de quatre estudi i classe durant una hora i tres quarts; a tres quarts de sis berenar i jugar la futbol durant una hora. Per cert que jo, moltes vegades agafava dos vegades el berenar ja que tenia molta gana perquè feia molt d’esport. Novament classe i estudi en una hora i tres quarts i a continuació sopar i abans d’allitar-nos passàvem per la capella per resar el rosari i per escoltar unes paraules del pare director que ens desitjava una bona nit.